Models

DENOMINACIÓ	DESTINATARIS	OBJECTIU	ORGANITZACIÓ
Model compensatori	Usuaris d’una L1 minoritzada.	Compensar les mancances lingüístiques dels aprenents en la llengua prestigiada.	La llengua materna s’estudia en els nivells inicials, però desprès deixa d’utilizar-se com a llengua d’instrucció. La L1 és usada per a ajudar l’alumnat a conèixer la L2, mes que no pas per a ensenyar continguts. Quan  l’aprenent és competent en la L2, abandona el model i s’integra dins els programes regulars en L2
Model de manteniment	Usuaris d’una L1 minoritzada.	Mantenir i desenvolupar la llengua i la cultura minoritzades.	Els aprenents solen començar l’ensenyament utilitzant la L1 com a vehicle d’instrucció i poc a poc van incorporant la L2 en l’ensenyament de continguts escolars. El currículum s’imparteix en ambdós llengües.
Model d’enriquiment	Usuaris de les llengües en contacte.	Desplegar la competència comunicativa plena en totes dues llengües.	Les dues llengües son vehicle d’instrucció i hom mira de fer-ne una distribució equitativa al llarg de les diferents etapes educatives.
Model de recuperació plena	Parlants de les dos comunitats lingüístiques.	Invertir la situació de substitució lingüística de la llengua minoritzada.	La L1 minoritzada és l’única llengua vehicular a l’àmbit educatiu, metre que la L2 esdevé una matèria d’estudi.

Diglòssia, Monolingüisme i Substitució lingüística

Diglòssia

El concepte de diglòssia, de Ferguson (1959), parteix de l’estudi d’una situació en què coexisteixen dues varietats d’una mateixa llengua (varietat alta: A i varietat baixa: B).

Altra definició de diglòssia segons Fishman seria: aquella situació en què una llengua (A) ocupa els àmbits formals i l’altra (B), els àmbits informals. Fishman descriu diferents situacions possibles tenint en compte alhora l’ocupació dels àmbits d’ús i la competència individual dels parlants envers les dues llengües coexistents, i així descriu les quatre situacions següents:

1.       Diglòssia i bilingüisme: és el cas d'aqueslles societats els membres de la qual són capaços d'expressar-se en dues llengües que exerceixen funcions distintes.

Paraguai: el castellà funciona com a llengua A i el guaraní com a llengua B.

2.       Diglòssia sense bilingüisme: és el cas d'aquelles societats on l'elit dirigent introdueix una llengua com a distintiu de classe.
Rússia: l'aristocràcia russa francófona d'abans de la 1a Guerra Mundial i el poble russoparlant.

3.       Bilingüisme sense diglòssia: és el cas dels que aprenen un segon idioma per pròpia voluntat. No incideix en els usos lingüístics de la llengua pròpia (aprendre anglès).

4.       Ni bilingüisme ni diglòssia: seria la situació de comunitats monolingües (els castellans de les regions castellanoparlants) o estats monolingües (els islandesos, els portuguesos...)
En el nostre context de territoris de parla catalana, va ser Rafael L. Ninyoles
qui va introduir el concepte de diglòssia (en el sentit de diglòssia externa). 

Monolingüisme

El monolingüisme és l’existència d’una sola comunitat lingüística dins d’un mateix estat. No hem de confondre monolingüisme estatal amb l’acceptació d’una sola llengua oficial: cas de França, Itàlia,... Podem afirmar, doncs, que el monolingüisme és una situació estranya, és l'excepció, i la norma general és el plurilingüisme.

Substitució lingüística

Existeix un conflicte lingüístic quan el contacte de dues llengües origina una situació en la qual dos sistemes lingüístics competeixen entre ells desplaçant parcialment o total un sistema en els diversos àmbits d’ús. Es tracta per tant d’una situació dinàmica i inestable.
Sorgeix quan una llengua forastera (o dominant o expansiva) comença a ocupar els àmbits d’ús d’una altra, pròpia d'un territori (llengua dominada, recessiva o minoritzada).
Una vegada que un comunitat lingüística entra en una situació de conflicte lingüístic, el procés iniciat es direigeix cap a la substitució o extinció de la llengua recessiva. 

Bilingüisme

El cas més simple de plurilingüisme: aquelles situacions en què les llengües en contacte en són només dues (per oposició a trilingüisme,...). Però, és evident que el bilingüisme és un concepte polisèmic. S’ha entés per bilingüisme la possibilitat d'un individu d'utilitzar dues o més llengües a un mateix nivell. Però  aquesta és una situació utòpica que no existeix en la realitat.

S’ha parlat de diferents classes de bilingüisme:

Bilingüisme individual

Capacitat d'una persona d'emprar dues llengües. Ens referim, per tant, a la menor expressió de poliglotisme. S'engloben ací situacions extremadament variades d'acord amb els nombrosos factors que es tinguen presents.

Comprovem que es parla de bilingüisme en casos tan distints com:

-          Segons el grau d'ús de la llengua: passiu (l'entén però no la parla o no la vol parlar) i actiu (l'entén i també la parla). També es pot tenir present l'ús escrit de la llengua (la llig, l'escriu) i ens en resultaria una diversitat de situacions molt complexa.

-          Segons el grau de domini de les llengües: simètric (o ambilingüisme) si totes es coneixen igual i asimètric, si alguna es domina més que les altres. En aquest últim cas, també hi trobem situacions molt variades si analitzem factors com ús oral/escrit, registres lingüístics, àmbits d'ús...

-          Segons la motivació psicològica: instrumental (per motius laborals o econòmics, com pot ser l'aprenentatge de l’anglès al món actual) i integratiu (per exemple, els immigrants).

Bilingüisme social

Es tracta de situacions on el bilingüisme individual (el poliglotisme dels individus) afecta col·lectius sencers que formen grups socials. S'usen dues llengües (una de pròpia i una altra pròpia d'un altre grup)
que alternen segons unes normes d'ús establertes que no n'organitzen les funcions.

També en aquest cas les situacions poden ser molt diverses si atenem a factors com el grau d'extensió de la bilingüització, l'estabilitat de la situació o la jerarquització funcional de les llengües. Ara bé, el bilingüisme social sempre amaga una situació de desigualtat. El bilingüisme dels pobles no és un fet natural per la senzilla raó que una societat per a comunicar-se, només té necessitat d'una llengua. És per això que sol manifestar-se com una situació conflictiva (inestable i desequilibrada quant a les funcions de cada llengua).

Bilingüisme territorial

Aquell que trobem en un espai determinat dividit en dues zones delimitades geogràficament que tenen cadascuna una llengua pròpia.
Per exemple, Al País Valencià, amb unes comarques castellanoparlants i unes altres catalanoparlants. 

Aquest bilingüisme l'estudia la geografia lingüística i no la sociolingüística. Com heu pogut comprovar, el terme bilingüisme queda reduït a "situació en què s'usen dues llengües" i prou. Per això els sociolingüistes han introduït altres conceptes més específics:

- Diglòssia

- Conflicte lingüístic

- Procés de substitució

Normalització i Normativització

Normalització

      És un procés de resposta al conflicte lingüístic. És un procés de cohesió de la comunitat lingüística el qual pretén recuperar els àmbits d'ús i el nombre de parlants de la llengua pròpia per lluitar contra la seua separació. La normalització implica el reconeixement del conflicte lingüístic com a situació anormal que cal superar canviant les normes d'ús de la comunitat lingüística. Implica també reorganitzar les funcions lingüístiques de les dues llengües per readaptar les funcions socials de la llengua. El seu objectiu és la normalitat lingüística incidint en els següents aspectes bàsics:

•      Augmentar el nombre de parlants.
•      Augmentar la freqüència d'ús de la llengua.
•      Ocupar tots el àmbits d'ús de la llengua.
•      Unes normes d'ús favorables a la llengua dominada.

Normativització

      És un procés d’elaboració i fixació de normes ortogràfiques, gramaticals i lèxiques per a una llengua o varietat lingüística.

    És molt important que els filòlegs facen una normativa de la llengua i elaboren una gramàtica, un diccionari, unes regles ortogràfiques, etc.

      Així la llengua en qüestió podrà difondre’s als àmbits d’ús cultes: l’educació, la literatura, i la cultura general. 

LLENGÜES MINORITÀRIES I LLENGÜES MINORITZADES

Llengües minoritàries

   Suposa un criteri quantitatiu: el nombre de parlants. En aquest sentit, caldria posar-se

   d’acord en el nombre a partir del qual definim una llengua com a minoritària i una altra com

   a majoritària. Recordem que al món hi ha unes 6.000 llengües, i només unes quinze o vint

   són utilitzades per més de cinquanta milions de parlants. La majoria de llengües del món

   tenen un nombre reduït de parlants. Aquest factor no implica cap reconeixement qualitatiu

   respecte a la llengua. El concepte de llengua minoritària o majoritària és doncs totalment

   arbitrari i sovint s’empra per classificar les llengües segons la seua “validesa”. A Europa

   poques llengües passen dels deu milions de parlants. Entre cinc i deu: suec, búlgar, català,

   danès... Menys de cinc: noruec, finès, albanès, eslovac, lituà, letó, eslovè...

Llengua minoritzada

     És aquella que pateix la interposició d’una altra llengua i està immersa en un procés de

     retrocés en els usos dins de la pròpia comunitat lingüística.

   Tots els seus parlants es veuen obligats a practicar un bilingüisme unilateral, ja que la

   llengua pròpia és insuficient per viure-hi. Són llengües minoritzades: català, bretó, occità,

   basc, gallec, sard, cors, caló...

PLA D’ACOLLIDA

El Pla d’Acollida és un protocol d’actuacions l’objectiu del qual és facilitar l’adaptació del nou alumnat al centre escolar. Les orientacions que es donen es refereixen a l’alumnat que prevé d’altres països i/o desconeixen les llengües oficials de la Comunitat Valenciana i han de dur un procés d’adaptació escolar i aprenentatge de la llengua. El Pla d’Acollida ha d’aplicar-se en totes les etapes educatives, incloses les no obligatòries

S’emmarca en:

a)      En el Projecte Educatiu de Centre (PEC), en què la comunitat educativa defineix els compromisos, tant de caràcter lingüístic i curricular, com de caràcter social i actitudinal, relacionats amb la interculturalitat i la presència al centre d’alumnat amb cultures diferents.

b)      En el Projecte Curricular de Centre (PCC) on s’incorporaran al currículum referències multiculturals, especialment de les cultures d’origen de l’alumnat. Es repleguen les estratègies prioritàries per a atendre les necessitats lingüístiques i curriculars de l’alumnat estranger que accedeix al centre. S’acorda el model bàsic del pla individual d’intervenció educativa.

c)      Al Projecte Lingüístic (PL) del centre on es revisen els plantejaments per a donar cabuda a les modificacions derivades de l’arribada d’aquest alumnat i facilitar el seu procés d’aprenentatge i d’integració.

d)      Al Pla d’Acció Tutorial en Educació Secundària on es reflexen les actuacions específiques que es duran a terme en la classe per afavorir la integració de tot l’alumnat i la seua relació amb el professorat. 

INTERLLENGUA

-          És un sistema intrapersonal i autònom, desenvolupat a la ment de cada un dels parlants de les llengües en contacte, sistema pel qual els aprenents recreen la L2 tot incorporant-hi elements de la seva L1 (transferències).

-          La interllengua és un sistema lingüístic estructurat, aproximatiu i en evolució, utilitzat per un estudiant d’una L2. És una gramàtica mental provisional.

-          Es pot dir que és un sistema intermedi entre L1 i L2, la complexitat del qual s’incrementa en un procés creatiu que passa per diferents etapes marcades per les noves estructures i pel vocabulari que l’alumne va adquirint.

-          És un sistema autònom i relativament “estable” en la seua variabilitat, que pot ser descrit mitjançant un subconjunt de les regles de la gramàtica de la llengua meta.

-          No és una versió errònia ni incompleta de la llengua que es vol aprendre, sinó un sistema en ell mateix.

-          La interllengua és el concepte central del procés d’aprenentatge de segones llengües.

-          El 1999, als EUA hi havia més de 600 estudis sobre la interllengua.

-          L’aprenentatge de la L2, no segueix el mateix procés que el de la L1

-          Podem afirmar que l’adquisició de la L1 no passa per l’etapa de la interllengua.

CONSEQÜÈNCIES DIDÀCTIQUES PER A LA CORRECCIÓ DELS ERRORS QUE ES PRODUEIXEN EN UNA  INTERLLENGUA

-          Visió més tolerant i comprensiva de l’error

-          L’error indica activitat encara que no siga reeixida

-          L’error hauria d’esdevenir un concepte positiu

-          Tots els errors no són dels alumnes (poden ser metodològics o conseqüència de l’actuació didàctica)

-          No s’ha de corregir tot, cal seleccionar (fonamentalment allò que s’està estudiant o que ja s’ha vist)

-          L’oral es pot enregistrar per provocar l’autopercepció de l’error

-          La correcció immediata és més eficaç

-          Cal corregir si és possible sense que es note

-          Els alumnes han de participar de la correcció

DEU IDEES BÀSIQUES PER A POTENCIAR L’ADQUISICIÓ D’UNA L2

1.      L’adquisició d’una L2 es fa possible participant en intercanvis comunicatius de qualitat i en quantitat suficient.

2.       La importància de la conversa genuïna és indiscutible en l’adquisició de la L2.

3.       La comprensió és la base per al desenvolupament lingüístic. El desenvolupament exigeix paral·lelament la parla i l’escriptura sistemàtica.

4.       En el context escolar, la llengua del professor i els intercanvis amb la resta d’aprenents són la font més important d’input i el context natural d’experimentació del coneixement lingüístic.

5.       Hem de partir del que l’alumne vol dir, i això ha de ser la base del que dirà a continuació.

6.       Cal recollir els temes que proposen els alumnes i cal proposar aquells que els interessen.

7.       Hem d’evitar les pseudoconverses centrades en la forma i no en el contingut.

8.       El professorat ha de dominar les modificacions conversacionals.

9.       La correcció lingüística del docent condiciona la parla dels aprenents.

10.   Si l’alumne aprèn a “preguntar”aconseguirà més inputs i entendrà millor el que rep.

L’ADQUISICIÓ D’UNA SEGONA LLENGUA

INPUT: És el bagatge lingüístic que rep un aprenent en L2 a partir del qual pot seleccionar, extreure’n regles i crear un nou llenguatge que anirà incorporant al seu sistema interllengua (sense condicions òptimes esdevindria un “soroll”).

INTAKE: Part de l’input que l’aprenent selecciona i assimila.

OUTPUT: Producte lingüístic elaborat per l’aprenent.

INTERLLENGUA: És una construcció que integra regles de la L1 de l’aprenent, regles de la llengua que s’està aprenent i regles que no pertanyen a cap de les dues llengües i que són producte del procés d’aprenentatge.

FACTORS MÉS INFLUENTS EN L’ADQUISICIÓ DE LA L2

INPUT: En quantitat, de qualitat:

-          La quantitat de temps d’exposició a la L2 és més  important si els inputs són comprensibles per als nens i els permet avançar cap a la seva interllengua.

-          La qualitat de l’input està relacionada amb la possibilitat que l’alumne participe perquè l’input s’adeqüe a les seues necessitats de comprensió i d’expressió.

-          Les converses han de ser genuïnes (cal evitar les pseudoconverses).

-          El professor ha de dominar la llengua (és el model principal de l’alumne) i ha de ser hàbil amb la comunicació

OUTPUT: Experiència rica de parla:

-          Hem de considerar l’output com la producció lingüística que fa l’alumne a partir dels intakes que ha processat.

-          La memorització i la mecanització d’estructures lingüístiques és una condició necessària per a l’adquisició d’una L2 (comunicació i reflexió lingüística són imprescindibles).

INTERLLENGUA: En un ordre fixat, amb errors que cal corregir:

-          Tots els qui aprenen una L2 recorren un camí (representat per ILa, ILb, ILc...ILn) que va  des de la seva L1 fins el domini de la L2.

-          En els primers estadis evolucionen ràpidament.

-          L’ordre de les interllengües és el mateix per a tots els parlants nous de la mateixa llengua (està regit per universals lingüístics).

-          La variació en les interllengües pot ser pragmàtica, fonètica, lèxica i morfosintàctica.

-          La L1 dels alumnes influeix en l’aprenentatge de la L2.

CARACTERÍSTIQUES PERSONALS: (Edat, Aptitud, Motivació, Actituds, Personalitat, Ús d’estratègies)

-          Hi ha discrepàncies sobre si l’edat és o no un factor que afecta l’adquisició d’una L2 (els més xicotets aprenen millor la fonètica i els més grans la sintaxi).

-          Sembla que la intel·ligència és una part important de l’aptitud (però no l’única) i els factors aptitudinals representen entre el 25 i el 50% de l’aprenentatge d’una llengua.

-          La motivació està molt relacionada amb l’èxit de l’aprenentatge (tant la integradora com la instrumental).

-          Les expectatives elevades dels professors sobre les possibilitats dels alumnes augmenten  tant la motivació com el rendiment en la L2.

-          Autoestima, extraversió o introversió, ansietat o empatia influeixen en l’aprenentatge.

-          L’estil cognitiu o manera com es processa la informació determina l’aprenentatge de la L2.

-          Les estratègies que usa l’alumne poden ser de memòria, cognitives, afectives, socials, etc.

L’adquisició de una segona llengua es molt important, el conèixer-la i poder gaudir, a banda, de la cultura que esta en suposa. Ja que el valencià com a la resta de llengües té un magnífic passat, i una cultura molt plena. 

PIL, PEV, PIP

PIL

(programa d’immersió lingüística)

Característiques:

-         Nombre d'alumnes majoritàriament castellanoparlants, situats en els territoris de predomini lingüístic valencià, podran adoptar el Programa d'Immersió Lingüística.

-          Està pensat  per a xiquets i xiquetes no valencianoparlants o que no viuen en entorns on el valencià és la llengua majoritària de comunicació.

-          A partir de l'opció voluntària de les famílies i del respecte a la llengua habitual de l'alumnat, el qual, mitjançant una metodologia específica, aconseguirà el domini de les dues llengües oficials i un rendiment òptim en els continguts de la resta de les àrees.

El programa està dissenyat per a que, a partir de la voluntat manifestada pels pares, mares o tutors, l’alumnat puga assolir una competència lingüística en la llengua que no li és habitual. 

-          El castellà, com a àrea i com a llengua d’instrucció, s’incorpora a partir del primer o segon cicle de primària, segons el context sociolingüístic del centre. El castellà rep un tractament cada vegada més sistemàtic, de manera que els i les alumnes assolixen un domini formal.

-          El PIL continua, de forma coherent, en ESO com a Programa d’Ensenyament en Valencià (PEV). La major part de les àrees no lingüístiques tenen el valencià com a llengua vehicular d’aprenentatge.

PEV

(Programa d’Ensenyament en Valencià)

Característiques:

Predomini lingüístic valencià, els centres amb un nombre d'alumnes majoritàriament valencianoparlants. 

 El Programa d'Ensenyament en Valencià, que comportarà l'ús del valencià com a llengua base d'aprenentatge en tot el tram de l’Educació Infantil i Primària.

-     L’idioma que s’utilitza des de l’inici de l’escolarització és el valencià, amb una introducció del castellà, a nivell oral, també des del primer moment.

    Així, s’ afavoreix que els xiquets i les xiquetes puguen anar desenvolupant un domini formal del valencià i, al mateix temps, puguen assolir un domini equilibrat del castellà.

            El Programa d’Ensenyament en Valencià continua, de forma coherent, en ESO.

    En aquest programa la major part de les àrees no lingüístiques tenen el valencià com a llengua vehicular d’aprenentatge.

PIP

(Programa d’Incorporació Progressiva)

Característiques: 

Poblacions de predomini lingüístic valencià que no apliquen el Programa d'Ensenyament en Valencià o el Programa d'Immersió Lingüística, s'adoptarà el Programa d'Incorporació Progressiva.

La llengua base és el castellà. Durant l’etapa infantil, s’introduix el valencià a nivell oral, de manera que els i les alumnes entren en contacte amb l’altra llengua oficial que no els és habitual.

Este fet afavorirà un domini cada vegada més formal del valencià, fins que s’assolisquen els objectius previstos en el currículum per a les dos llengües oficials.

El Disseny Particular del Programa d'Incorporació Progressiva inclourà:

A partir de l’etapa primària, s’introdueix l’assignatura de Valencià: llengua i literatura des del primer curs i l’assignatura de Coneixement del Medi Natural, social i cultural des de 3r de primària, impartides ambdues en valencià.

Els centres de les poblacions de predomini lingüístic castellà que figuren en l'article 36 de la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià podran incorporar-se a un programa d'educació bilingüe, sempre partint de la voluntat prèviament manifestada pels pares o tutors.

El Programa d’Incorporació Progressiva en l’ESO garantirà la continuïtat de l’aplicat en l’Educació Primària.

Aquest programa comporta l’ús del valencià com a llengua vehicular en una part de les àrees no lingüístiques, d’acord amb les especificacions del Disseny Particular del Programa d’Educació Bilingüe DPP.

Aquest disseny tractarà de garantir, almenys, l’ús del valencià com a llengua d’aprenentatge en dues àrees no lingüístiques en cada un dels grups.